Anomenem nadius digitals a les persones nascudes en l’era digital, en contraposició als immigrants digitals que són aquells que van adquirir familiaritat amb els sistemes digitals ja sent adults. Tendim a pensar que els “nadius”, al conviure des del seu naixement en un entorn digital, sabran espabilar-se sense cap problema en una societat marcada per la tecnologia… i això és un error. Ningú neix tenint els coneixements per ciència infusa.
Ja al 2001, Marc Prensky en el seu assaig “Nadius digitals, immigrants digitals” afirmava que els nadius digitals no poden aprendre de manera autònoma, necessiten ser tutelats. Que un nen estigui creixent envoltat de tecnologia no significa que sàpiga utilitzar-la adequadament ni que conegui com funciona. Una de les claus de l’era de l’ensenyament digital segons Prensky és que “els educadors, immigrants digitals, han d’especialitzar-se a guiar als joves, nadius digitals, en l’ús de la tecnologia per a l’aprenentatge efectiu, motivant-los perquè aprenguin a través de la seva pròpia passió”.
Recents experiments han demostrat que l’ensenyament de la tecnologia digital hauria de ser transversal en el sistema educatiu per maximitzar els seus resultats, no fa falta una assignatura específica sinó presentar reptes tecnològics i que l’alumnat els resolgui descobrint com funcionen les coses, com crear-les, com fabricar dispositius que permetin, a més, crear uns altres, etc. No es tracta d’ensenyar tecnologies concretes sinó que aprenguin les habilitats per utilitzar-les en una societat digital.
Cal adaptar-se a les noves formes d’aprenentatge d’una generació que ha crescut amb la tecnologia i que segons Prensky “volen rebre la informació de forma àgil i immediata, se senten atrets per multitasques i processos paral·lels i prefereixen instruir-se de forma lúdica a embarcar-se en el rigor del treball tradicional”.
I en això estem…